SESSIÓ DE 17-02-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 247-253).

e La superació dels paràmetres espaciotemporals

Glossa

Mes que moure's en l'espai i el temps, -un xic aliens a la vida del monjo-, les categories clàssiques monàstiques son la interioritat d'una banda i la transcendència de l'altra. La realitat supera l'espai  i el temps, i el destí humà va més enllà d'ells; per això el monaquisme tradicional diu que la veritable vida te poc a veure amb aquesta vida en l'espai i el temps, i així, hom arriba a dir: "la vida de dalt és la veritable vida". La de baix, -simplificant-ho una mica-, serveix, en tot cas, per fer-nos dignes de l'altra, desprenent-nos progressivament de les estructures materials d'aquest món.

Comentari

La vida monàstica nova vol integrar tots els elements materials que apareixen de la realitat espaciotemporal, en un nova dimensió, que pugui integrar-los, mitjançant una transformació; així, no sols de pa vivim, sinó que el transformem i el convertim en la mateixa matèria del nostre ésser. La nostra "vida", el nostre ésser, va més enllà des que naixem fins que morim; i d'aquí que el monjo comparteix aquella "secularitat sagrada"; no espera una "altra" vida, sinó que intenta descobrir la veritable Vida en aquesta.

En el seculum es pot realitzar allò que totes les espiritualitats ensenyen: "Jo he vingut només per ensenyar-vos el camí que us alliberarà de sofriment": la resta, es supèrflua, i un obstacle par assolir el nirvana". Cal superar l'existència dividida, i mantenir la unitat, dient: que el temporal és la manifestació de l'etern i la seva ombra; que el món és la creació o el cos de Déu mateix i com a  tal és bo; que l'autèntic esperit humà és un esperit encarnat; i que el Cèsar, pertany (també) a Déu.

"Per a Déu no hi ha res impossible"; ni allò que l'ascetisme actual intenta fer possible, i que fins ara semblava inconcebible: una perfecció que en algun sentit no sigui també personal, no és humana. Aquest és el repte de l'espiritualitat monàstica de nostres dies que s'atreveix a dir sobre la salvació: "si no (es) a la terra, tampoc en el cel". El monjo també "ha sentit dir" que el Regne, potser ni és dintre ni és fora, sinó entre nosaltres, i en aquesta interacció cosmoteàndrica, s'esforça per assolir el fi: "ser una llum per a si mateix".

Discussió: Amb el impacte terrible de la modernitat en les espiritualitats d'Orient i Occident, ¿quina és la relació entre el monjo modern i mon modern?.

 

La tesi d'en Raimon és que, tal com tota tradició s'ha de posar al dia, -i per tant de modernitzar-se-, avui, aquesta es troba en  la seva secularitat, que  no vol  dir laïcitat.    Més enllà de les categories sagrat i profà, -la distinció sagrat/profà es sacerdotal, en referència al pro-fanum, com antesala del sagrat-, el monjo no té gairebé res a veure en aquesta dialèctica, i el que cal és trobar el sagrat en el secular. La tendència dels monjos a ser ordenats sacerdots, pertany a la història del cristianisme, doncs el dogma  cristià de l'Encarnació es diria que relativitza l'Absolut, incomodant la relació entre cristianisme  i  monaquisme. Cal recuperar  el procés històric  de comprensió   del  sentit  de  la secularitat. (=durada temporal de les coses, de la "vida")

PROPERA SESSIÓ: dissabte 17-03-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pàg. 253-266).

-----------------------------------------------------