QUI SOM

SOM UN GRUP DE PERSONES, QUE PROVINENTS DELS COL.LOQUIS D'EN RAIMON PÀNIKKAR A TAVERTET VOLEN COMPARTIR EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA, I LES SEVES EXPERIÈNCIES DES DEL VEDANTA ADVAITA (NO-DUALITAT) I LA VISIÓ TRINITÀRIA.
ES TROBEN REGULARMENT, TREBALLANT TAMBÉ TEMES COMUNS D'ALTRES ÀMBITS RELIGIOSOS I FILOSÒFICS A TRAVÉS DEL SILENCI, L'ESTUDI, LA COMPRENSIÓ I LA MEDITACIÓ I ACCIÓ CONTEMPLATIVES
.

dimecres, 10 de gener de 2018


SESSIÓ DE 16-12-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 236-239).

b) La primacia de l'ésser sobre el fer el tenir

Glossa

En la línea de l'oposició simplicitat/complexitat, l'ésser es u o pot ser unificat; en canvi el fer i el tenir comporten multiplicitat. L'espiritualitat monàstica defensa la primacia de l'ésser, es refereixi al "buit" (asat), al "complet" (pleroma), o l'Ésser suprem o l'Absolut.

La tradició ha expressat aquest segon cànon amb una paraula: contemplació, que equival a theoria, jñana, -paraules d'un coneixement que equival a 'ser'-, i ens situa en un espai obert per observar i contribuir al curs de l'univers, convertint-se alhora en el suprem mitjà per atènyer la fi de la vida humana: participar en la divinització de l'univers de Déu. No cal parlar doncs de mitjans o camins a seguir. La vida contemplativa es el descobriment de l'esser, (el ser allò que és), de la persona o de l'esser humà, o inclús de l'ésser de tots els éssers, despullat de tots els additaments, que sols justifiquen la nostra existència pel que fem o si som útils als altres, convertint-nos en mers mitjans d'alguna altra cosa; la vida és un fi en ella mateixa.

La contemplació s'ha convertit cada cop més en el contrari de l'acció, i el monjo esdevé el contemplatiu per excel·lència, contràriament als religiosos de la vida activa; tant els ritus com els sagraments es poden postergar, doncs el monjo no està compromès mes que en una acció: la seva vida. Qualsevol desig, (no anhel), inclús el de la il·luminació, pot ser un "tenir en el futur", cosa que el converteix en un obstacle. L'esperança sempre hi és present, però sense "expectatives".


Comentari

El monjo d'ara insisteix en la unitat del fer i el ser, però no del tenir, que esdevé un destorb. Tenir es tot allò que s'acumula, -com coneixements, dipositats en la memòria o en els llibres-,  però encara no convertit en ser; no han estat capaços de ser assimilats, i per això, ens priva de fer l'acció contemplativa: responen a  interessos que  posen obstacles, y distreuen de la veritable acció purificadora. El monjo d'avui no vol  cadenes als seus peus, per anar on l'Esperit el guiï a cada moment, i veu que el monjo tradicional, ha estat sovint abocat a la inacció social, present en el només ser.

Apunt: alguns comentaris respecte als fets d'aquestes setmanes de inquietud, veuen adoptar actituds com la del l"espectador", o "testimoni",  observant i mantenir l'atenció serena sobre allò que succeeix; o bé el desaferrament, per tal d'evitar l'angoixa pel que passa a l'exterior. Son actituds "passives" respecte a l'extern, que poden enfortir nostres "potencialitats internes" -el que "som" al nostre interior-, no sobre el que fem, o tenim. L'acció, -des del silenci del mon interior-, dona serenitat i llibertat front a l'exterior.
En un altre sentit, però tampoc lluny d'això, al Tao, s'impulsa  el wu-wei: la 'inacció' en l'acció, o bé, la "no acció", que no obstant, "res deixa de fer".

PROPERA SESSIÓ: dissabte 13-01-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.239-247).

--------------------------------------------------------

dijous, 14 de desembre de 2017


SESSIÓ DE 11-11-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 228-236).

 
ELS NOU SUTRA
 
S'enuncien els nou sutra, per oferir una visió de conjunt:

a) Obrir-se a l'aspiració primordial. b) La primacia de l'ésser sobre el ser i el tenir. c) La prioritat del silenci sobre la paraula. d) La mare terra abans que la comunitat dels homes. e) La superació del paràmetres espaciotemporals f) La consciència transhistòrica abans que la preocupació històrica g) La plenitud de la persona més enllà de l'individu. h) La primacia de la santedat i) El record de la Realitat última i de la seva presència constant.

a Obrir-se a l'aspiració primordial.

Glossa: En el inici del camí de les dues vessants del monachos hi ha la senzillesa i la simplicitat; quelcom que ha de ser assolit superant la multiplicitat; hem d'arribar a la unitat essencial de les coses i de nosaltres mateixos per ser el que (inicialment ja èrem i)  som. Però al estar amagat en l'apariència, cal una nova recerca, com un "tornar a ésser" des del nostre interior. Antigament això es feia confessant les regles monàstiques del compuctio cordis (penediment del cor), i de conversatio morum (conversió o reforma de vida), o bé deixar darrera les "coses d'aquest mon" (laukika); en resum, una ruptura del cor, o del nucli de la persona(1). Cal que aquest s'esberli, es trenqui per a ser recompost després de (hamartia),  el pecat (dukkha), el sofriment (avidya), la ignorància, etc.

Avui dia diríem, que falta una iniciació, que a la vegada requereix d'una aspiració, a la que prèviament hi ha d'haver un descobriment, una revelació (2) o "baptisme de desig" al mon cristià. "El mateix dia que ens trobem amb el cor trencat, esdevenim renunciants", -diu una Upanishad. Cal trencar el cor vell, perquè es renovi i  en la eclosió de l'aspiració primordial, n'emergeixi el nou cor, el Jo, i donar pas a la nova persona, amb una vida de compassió, d'amor, i de comprensió, desprès d'haver trencat els mur de la condició humana egoista, ignorant, dolenta.

Qui ho farà?, -pregunta Raimon. Arribar a base de voluntat no es possible; l'aspiració es nomes una condició per arribar; cal una altra cosa, intuint el misteri: Déu, l'atman el gurú, la gràcia l'amor, ... és allò que toca o renova el cor. Hi ha d'haver una actitud passiva, quelcom que "s'esdevé en mi", com un do.(3)

Cal quelcom més que el sacrifici. Ha nomenat aspiració a aquest dinamisme de l'ésser humà, -com a fruit de l'esperit arrelat en la mateixa naturalesa espiritual de l'home-, i no desig a fi d'evitar confusions amb altres espiritualitats monàstiques, que, com el Budisme, condemnen tot tipus de desig, tan del 'bo' com del 'dolent'. 'Desig' es activitat de l'ego, mentre que  'aspiració' es respiració del l'esperit interior.


Comentari: el monjo nou ha de passar per la conversió cosa que requereix de la iniciació. També suposa un cert trencament amb l'estadi previ de l'existència.(4). Però hi han dues variacions en aquest camí.
1ª. Les pràctiques de mortificacions, i experiments antics etc. no son les d'avui dia; en canvi combatre el mon i els seus dimonis pot significar fer-ho ara contra a el 'sistema' i els seus 'tecnòcrates', (i afegim:  la globalització, l'explotació de migracions, l'economia de mercat, etc.). També hi mancaria la joia, i el gaudi.
2ª. El nou monjo tampoc accepta fer coses irracionals com "regar un bastó", i a la vegada, l'actitud dels superiors; manar coses irracionals sense explicar el que tenen de racionals no es ben rebut pel deixeble. El penediment sol basar-se ara en qüestionaments personals, a través de experiències pròpies, sense experiments artificials.
 
(1) (Podríem afegir: la desafecció, el desaferrament, com diu després, al comentari)
(2),  (4) (o realització d'una  nova consciència d'aquesta realitat)
(3)   Aquest tipus d'acció tradicionalment s'atribueix a l'Esperit Sant

PROPERA SESSIÓ: dissabte 16-12-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.236-247).

--------------------------------------------------------

dijous, 9 de novembre de 2017


SESSIÓNS DE 09-09-2017 i de 07-10-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 224-228).

 2. L'ALTERNATIVA:  SECULARITAT O COMPLEXITAT HARMÒNICA.

Amb el pas del temps, sobresurten esforços humans que no s'inspiren en l'arquetip inicial, com son: 'integrar i transformar tots els elements del mon' (Abhinavagupta), 'la progressiva integració de totes les coses' (Nicolas de Cusa), o 'veure l'evolució de l'univers com una complexitat creixent' (Teilhard de Chardin); son exemples que estan fora de l'ideal monàstic.
 
Així, reprenent i comparant amb la sessió anterior, apareixen dues actituds per acostar-se a la realitat: la de la simplicitat (el monaquisme) i la de la complexitat (la secularitat). La simplicitat pot creure que tots els mons 'inferiors' pertanyen a un mon aparent, o bé que es poden reduir a una única realitat, i que per això, aquests mons no poden ser redimits, creant un pessimisme insà. Aquesta actitud, -al mon cristià-, creu en un Déu perfecte, que és font de la realitat, -tot i que aquesta vida no es tan sol 'simple'.

La complexitat veu que hi ha d'haver una manera d'acoblar els elements diferents i que es puguin harmonitzar en una unitat superior, responent, cadascuna a una part d'un tot, del que s'han derivat, conforme a les relacions i conviccions entre els éssers humans, que pensen en la compatibilitat i el equilibri de tot el que hi ha  a la realitat (1).

Una harmoniosa complexitat significa que més que un canvi individual de cada ésser per arribar a l'Ésser, cada ésser pot arribar a la seva màxima plenitud, en solidaritat, en comunitat amb tots els altres. (2)

La totalitat de la realitat no pot ser reduïda a un únic principi, doncs no deixaria lloc a res més. Hi ha d'haver un  dinamisme i un cert tipus de pluralisme, dins una unitat més elevada; en canvi, aquesta es  pot consistir en una mera pluralitat de relacions. Tot i que  es poden trobar mes diferències  o enfocaments en aquestes dues experiències de la realitat, de moment es deixa per al tercer capítol el intent de reconciliació. (3)


Comentaris:

(1) L'aflorament de la 'solidaritat' global al mon implica una nova visió comunitària dels problemes. Certes informacions descobreixen i difonen l'origen de certes guerres, immigracions, corrupcions, etc; es qüestionen els paradigmes de la lliure competència en l'economia de mercat, en la creació de treball sense comptar els impactes ecològics, en l'enriquiment dels altres per 'vessament' dels poderosos, etc; En definitiva, del "benestar " occidental basat en el neocapitalisme. El mon perd el fràgil equilibri de la convivència, a costa de la voracitat del creixement econòmic.

(2) Intuïm que es aquest el final de l'experiència de la realitat última, dels nostres temps, encara que, com que com diu en Raimon, totes dues mantenen una relació. Veient que la primera obeeix més al culte a un Déu totpoderós, i que la segona respon més a la 'bona nova' d'un regne interior a tot ésser humà, es dins aquesta nova cultura, -creiem-, on neix una consciència d'un cert dinamisme i pluralisme, en una unitat més elevada, on en Raimon acabarà encaixant els diversos elements dins la cosmoteandria.

(3) Analitzant quina resposta és adequada als temps actuals, surten visions diferents: una, la via més "personal", de la meditació, de l'oració, del dharma, i de l'espiritualitat oriental hindú (karma, bhakti, jñana), -actualitzant l'espiritualitat i la mística-, i l'altra, amb una resposta mes "col·lectiva",  -acord amb els  problemes exposats en (1)-, que vetllin que l'esclavitud econòmica i l'explotació dels bens terrenals deixarà sense futur a nostres descendents.


PROPERA SESSIÓ: dissabte 11-11-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.228-236).

--------------------------------------------------------

dijous, 7 de setembre de 2017


SESSIÓ DE 08-07-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 213-224).

 EL CÀNON DEL DEIXEBLE.
(cànon: regles mestres, mesura, etc.)

Son reflexions sobre l'aspiració de l'home contemporani que busca la unificació, formulant un sol principi, seguit de 9 cànons, que comportaran cadascú una glossa (del cànon, en la seva forma tradicional) y un comentari, (representat amb les formes actuals d'avui dia, -diferent dels conceptes tradicionals-). El problema és saber si ha de ser tinguda per monàstica aquesta espiritualitat contemporània. Apareix la distinció entre el "monjo com a arquetip" (com a paradigma de la vida religiosa), i "l'arquetip del monjo" (l'arquetip humà viscut pels monjos, -que avui dia pot ser viscut de manera diferent-).

1. LA TRADICIÓ MONÁSTICA; SENZILLESA CON A PRINCIPI MONÀSTIC FONAMENTAL

Glossa: ens parla de la vida humana d'un ésser complex dins un mon món divers. Tot és múltiple; i com som una xarxa de relacions, vivim sota el signe de la multiplicitat, i en conseqüència, de la complexitat, tan interna com al mon extern. La pluralitat és un fet, i no dominem allò que volem.

El monaquisme és una reacció radical contra aquest estat de coses; es com un "no" a aquesta multiplicitat de tot el que té l'aparença d'esser. El monjo és un inconformista, i camina cap a la font que és la simplicitat, com ho son Déu i Brahman. La senzillesa que es busca ha de ser benaurada, assolida amb sang (sacrifici), i santificada. Incorpora aquella senzillesa mental que fa transparent la veritat. Es així com, respectant el ritme dels altres, de les coses, es veu que  el "centre" de l'ésser es simple. Expressat de forma simple, ho recull  versos del Veda, Upanishads, i de Joan de la creu; entre aquests,

"Modo para no impedir al todo":
Cuando reparas en algo dejas de arrojarte al todo.
Porque para venir del todo al todo has de dejar del todo al todo.
Y cuando lo vengas a todo tener has de tenerlo sin nada querer.
porque si quieres tener algo en todo no tienes puesto en Dios tu tesoro".

La "benaurada senzillesa" es així el principi monàstic, (nucli) per antonomàsia; encara que es podria dir que també és la recerca de l'Absolut (ab-solutus: no lligat; alliberat de la multiplicitat i de múltiples éssers; deslliurat de coacció).

Comentari: El menyspreu dels valor materials, el refús del temporal, l'oblit del propi cos, renúncia i l'abandó si no condemnació  de tot el que es "profà", o "superflu", als que considera secundaris, en relació a la "recerca de l'Absolut", i així deixar de  sofrir, es el pensar del model tradicional. Si el monaquisme tradicional va cap a la simplicitat, el contemporani la cerca a través de la integració.

Actualment, però, la mística vol la integració de tots els valors possibles. S, Agustí diu "¿com és possible consagrar a Déu una vida humana si renunciem a viure-la"? El monjo modern vol transformar-ho tot: el negatiu, el pecaminós (*). Sorgeixen noves formes de vida monàstica; assolir la plenitud de la vida humana per mitjà de la senzillesa, la "simplicitat per integració", com arquetip de la complexitat.

(*) Reflexió: ¿pot haver també una transformació del "profà", àdhuc del "bé i del mal"?

PROPERA SESSIÓ: dissabte 09-09-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.213-224).

--------------------------------------------------------

dimarts, 4 de juliol de 2017


SESSIÓ DE 10-06-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". Discussió. (pág.205-211).

 Discussió a l'entorn del monaquisme com a institució, en forma de pregunta-resposta.

a) Per què tantes coses negatives del monaquisme com a institució?
La dimensió monàstica o monaquisme com a tal no té la finalitat específica de les formes col·lectives de vida religiosa, quines raons poden ser: ocupar-se dels pobres, l'ensenyança, guardar els Llocs Sants, acudir a les necessitats espirituals o guarir els malats, els pelegrins o fins i tot estendre el reialme de Crist. El monestir, per tant, no hauria de ser l'establishment del monjos, sinó l'eschola Domini, l'escola on aquella dimensió humana és conreada i transmesa. Manca recobrar aquella innocència que permeti que el mytos i l'esperit de l'ideal que cal realitzar s'apoderin de les nostres vides.

b) El monjo tancat en un monestir, és un ésser incomplet?
S'és incomplet mentre no ens alliberem de moksa, l'alliberament de tota finitud. Els procediments pels quals el monaquisme ha superat la incompletesa de la seva radical simplicitat son dos: el de la immanència (hom es "menja" el mon exterior, interioritzant-lo, -la via pròpia de la mística-,) i el de la transcendència, en que anant més enllà s'arriba al creador dels éssers, al Pare de les llums, el límit de tot, tenint-ho tot: és la via de l'escatologia.

c) El cristianisme es pot entendre com a fusió del dos camins, Orient i Occident?
És una opinió vàlida des del punt de vista  de les tradicions, en que ambdues tindrien raó. La consciència actual de la secularitat, però, no queda per això satisfeta amb cap de les dues. A banda de "crear una nova religió", -fóra una ingenuïtat-, cal orientar-se capa una nova interpretació de la pratitsayamutpada,-buddhista-, o cercar una nova comprensió del samnyassin, (renunciant hindú), o superar l'esquema cristià de la immanència/transcendència introduint el tema de l'encarnació.

d) Que significa el discurs de "la trampa de la modernitat"?
Es el desarrelament; o bé que tot el que conec conscientment a l'escola d'avui és tot el coneixement que hi ha al món. La trampa seria desarrelar-nos del real. Millor es el mot secularitat o el sentit d'estructura temporal del món, que hem de tenir en compte fins i tot en el nivell últim del real.

e) Quan el contemplatiu troba el centre, -sigui a la caverna, a la guhá, a la muntanya, o més enllà-, desapareixen les categories de immanència i transcendència, i resta senzillament Déu, tot en tots?
Si, es així; es la vostra experiència, allò que sentiu des de dins. Quan es parla de les experiències de l'altre es trenca la benaurada simplicitat, donant valor a la tipologia d'immanència i transcendència. Però, considerat des del centre de l'experiència, tot això es torna superflu.

f) Em podeu dir què enteneu per arquetip?

Diria que un arquetip és un paradigma que forma amb naturalitat el centre del nostre mite. I mite és allò que creiem sense saber que hi creiem, -per això només podem parlar del mites del altres. Des de C. G. Jung, s'ha parlat de model, convicció, creença, doctrina, però son paraules massa conscients o massa connotades conceptualment. Arquetip significa  literalment un tipus fonamental (arché-typos), es adir un factor bàsicament constituent (antropològicament), o relativament permanent de la vida humana. Se sol presentar com el contrari d'una aparença evanescent, (phainomenon), o com la base damunt la qual la nostra vida està edificada. De Jung, més que l'aspecte de l'inconscient humà col·lectiu, prenc que es com una dynamis, que per una banda dirigeix i per altra atreu el ideals i les praxis humanes.

PROPERA SESSIÓ: dissabte 8-07-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.213-228).

--------------------------------------------------------

dissabte, 3 de juny de 2017


SESSIO DE 27-05-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. "BENAURADA SENZILLESA". l'Arquetip del monjo (pg.-195-211).

L'arquetip del monjo.

El monjo aspira a l'objectiu suprem de la vida, i ho fa de la manera més radical: renúncia a tot allò que no és necessari. El seu camí és l'alliberament, renunciant als fruits de les "accions".

El monjo és l'expressió d'un arquetip, que és una dimensió constitutiva de la vida humana. Per assolir la perfecció (vida plena de sentit i joia), cada persona té la seva manera d'aspirar a la realització de la perfecció de la "humanitat". S'anomena humanum a aquell nucli central de la humanitat, -del ser home-, que s'assolirà de forma diferent, personal i únic per a cada ésser.  Els camins per assolir l'humanum son molts; tradicionalment el nom utilitzat per a aquesta gama de camins ha sigut el de religió: la majoria d'elles tenen aquest concepte transcendent de l'humanum, sent l'homo religiosus  aquell qui fa la recerca.

La hipòtesis és que el monjo, es a dir, l'arquetip del qual el monjo n'és una expressió, correspon a una dimensió d'aquest humanum de manera que tot ésser té la possibilitat de conrear aquesta dimensió. Ser monjo, és aquella dimensió que ha de ser integrada en altres dimensions de la vida humana per completar l'humanum.

El perill de la institucionalització (la "ritualització" dels mitjans), -encara que sigui en certa forma necessària-, es que a través seu, es poden convertir els mitjans en fins, tornant-se llavors en ideals totalitaris. Tampoc hi ha  organisme sense organització: els monjos son membres d'un món, que es replega en si mateix.

¿En que consisteix precisament aquesta dimensió de l'humanum? Es pot dir: en la recerca de la perfecció; l'home l'ha buscat en l'u, la unitat, el hen ("uno" grec) el monos, l'ekam ("unitat divina" en sànscrit), l'unum necesarium (de la Vulgata). I fent servir una metàfora tradicional, tant a orient com a occident, en la recerca del "centre". Aquest centre, pel fet de ser-ho, és immanent a l'ésser humà; però també, per no estar encara assolit; és transcendent. No es parla d'una institució monàstica determinada, ni d'una religió sinó d'una dimensió antropològica. El cristià, el budista, el jaina... son només qualificacions de la recerca d'aquell centre, del nucli més cobejat del monjo. La vocació monàstica es anterior  al fet de ser cristià, buddhista, o secular o hindú, o fins i tot ateu.

Cal, doncs especificar que hi ha una dimensió monàstica primordial, anterior al fet de ser cristià, buddhista, etc. Aquesta dimensió monàstica és prèvia i diferent de la manera en que jo la puc viure.

Dues maneres de viure aquest "centre": podem distingir la Oriental i la Occidental. Tots el impulsos i moviments s'originen en ell; de fet, no té dimensions; és buit i immòbil; I alhora és absolut, il·limitat, sense lligams. El d'Orient, és immanent (= identitat qualificada) d'una manera preeminent. El samnyassin pot ser acòsmic perquè en seu centre "és" totes les coses; i pot ignorar el món perquè tota la realitat és a dintre i no pas afora; es un estil de Vida.  El centre d'Occident és interior i exterior alhora, però predomina la transcendència (= diferència última), un camí de vida compromès en la recerca obstinada de l'Absolut, i els seus vots son el viatica, els mitjans en aquest pelegrinatge cap a Déu.


Comentari: Més que recerca del "centre", ¿no es quelcom que s'esdevé quan no hi han diferències entre el món de les aparences, i el món de la presència, -o el de la veritat?


PROPERA SESSIÓ: dissabte 10-06-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pg.213-236).

-----------------------------------------------

dilluns, 1 de maig de 2017


SESSIO DE 8-04-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. "BENAURADA SENZILLESA". (pg.171-193).

 El repte de descobrir-se monjo ("monachos").

El repte, es descobrir la dimensió mes profunda de l'home com a monachos, (casa individual eremita), fent la seva experiència: conèixer-se a sí mateix;  "qui es coneix a sí mateix, coneix Déu", i "qui coneix déu coneix totes les coses", segons les tradicions. Dita experiència es co-neixement, néixer conjuntament amb la cosa coneguda. Per tant,
 
1. Cal redescobrir el valor del Silenci. Si "al principi hi havia la Paraula", com diuen moltes tradicions, -no s'afirma, tampoc, que la Paraula sigui el Silenci. El Principi és el Silenci, el Buit, el No-res, l'Abisme, la Foscor. (Tot el que és, des del principi: allò que era abans del "big-bang", és, i serà)*. El Silenci és llibertat, precisament perquè no-es, no-es encara res, i -per tant-, ho pot ser tot.
Qui no viu el Silenci, -qui no viu aquesta intuïció-, no pot ser tolerant, ni rígid, i per tant no pot ser feliç si les coses no van com ell "voldria" o es pensa que haurien d'anar. L'experiència del Silenci és a la base de la llibertat, del pluralisme de la tolerància i de la felicitat. (Tot el que hi ha: home, naturalesa, tsunamis, malalties, bellesa, mort ....etc, ha de ser viscut des del Silenci. Heràclite diu: "per al deu tot (es) bell, i bo i just; els homes, en canvi, prenen l'un com a injust i l'altre com a just")*.
 
Totes les tradicions recomanen el Silenci; ens conviden a trobar-nos a nosaltres mateixos, per continuar sent nosaltres mateixos qui descobrim el Silenci originari d'on procedim. El "noble silenci" és la virtut fonamental del monjo, diu Buddha. El savi és silent, diu el taoísme. "..entre los pucheros anda Dios.." diu sta. Teresa.
 
2.  Cal evitar  caure en la fragmentació del coneixedor, de l'home. (El que era ja des del principi, abans de la existència que coneixem, era "el naixement etern" dels homes, segons  M. Eckhart)*.
3. L'ecumenisme ecumènic del monjo: allà on es parla d'ell, sigui cristià o budista, no hi ha violència. La dimensió monàstica és un fenòmen religiós i humà primordial, previ a les separacions entre les confessions religioses i estaments particulars. No cal la unitat, sinó l'harmonia entre les religions i les cultures per a la pau. I sense senzillesa això es torna irrealitzable.
L'home actual no pot basar-se en models antics, just com el del monjo; cal una novetat més forta: anar a les arrels del monaquisme, que sempre ha volgut ser un viatge cap a la radicalitat de l'Absolut. (on "mora" el Silenci)*. Estem tan preocupats per "salvar" el món, per guarir la terra, per la supervivència, que ens  oblidem (que potser la millor manera de salvar el mon és des d'aquesta humil senzillesa)*.
 
¿Es, el monjo, un arquetip universal?
Cal una nova metànoia, una nova conversió, -o bé una nova consciència-, i sondejar el present transhistòric, aquí i ara. Parlar de l'arquetip del monjo equival a dir que hi ha un arquetip humà, que el monjo pretén realitzar. ¿Es, el monjo, un arquetip universal per a la vida humana? No, el monjo es només una de les maneres de realitzar aquest arquetip universal.
Comentaris ()*

PROPERA SESSIÓ: Per coincidència amb el Seminari de Lectura sobre Panikkar al III Fòrum Fragmenta, es desplaça del dia 20-05 al  dissabte 27-05-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". (pg.195-213).

-----------------------------------------------