QUI SOM

SOM UN GRUP DE PERSONES, QUE PROVINENTS DELS COL.LOQUIS D'EN RAIMON PÀNIKKAR A TAVERTET VOLEN COMPARTIR EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA, I LES SEVES EXPERIÈNCIES DES DEL VEDANTA ADVAITA (NO-DUALITAT) I LA VISIÓ TRINITÀRIA.
ES TROBEN REGULARMENT, TREBALLANT TAMBÉ TEMES COMUNS D'ALTRES ÀMBITS RELIGIOSOS I FILOSÒFICS A TRAVÉS DEL SILENCI, L'ESTUDI, LA COMPRENSIÓ I LA MEDITACIÓ I ACCIÓ CONTEMPLATIVES.

___________________________________________
Connexions:

Raimon Panikkar - Fundació Vivarium
http//www.raimon-panikkar.org/catalano/biografia.HTML
Any Raimon Panikkar
http//cultura.gencat.cat/ca/anyraimonpanikkar/inici/

dimarts, 3 de juliol de 2018


SESSIÓ DE 09-06-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble. (pàg. 275-287)

h  La primacia de la santedat

Glossa

El monjo viu per adquirir la santedat total; no com el sacerdot, ni l'artista, ni el científic; ell, busca l'Absolut, ja sigui el Déu, -o no-, (com els budistes). Tampoc ho fa a través del matrimoni, la feina, l'art, ni la busca tampoc en el sagrat, com ho fa el sacerdot, car  la santedat, -com a dimensió profunda de la realitat-, pertany a tots, tant al profà com al sagrat.
   El sant és el centre de tota cosa i activitat, però paradoxalment, està també separat de la resta de coses; essent el centre de tot, el monaquisme no té per això, el monopoli de la perfecció; aquesta, ho pot ser també l'esfera, -distinta d'ell-, però necessària per assolir la plenitud total, que és comunitària, cosmoteàndrica.

Comentari (la mutació)

L'espiritualitat de nostres dies sembla estar fent una important mutació: creure en la santedat del secular: però el secular pertany, -també-, al veritable centre de la realitat; o dit a la inversa, la santedat és també el centre del secular, actuant de vegades com a catalitzador que activa el procés.
    El monaquisme actual te clar que no pot renunciar al mon secular; ni a l'activitat que es derivi; la 'perfecció' no el pot alienar ni exiliar de la realitat, per 'bruta' que sigui. La presa de consciència del secular ha crescut  paral·lelament amb la santedat; i d'això es deriva que el secular arriba a ser tant important com l'altra vida. Aquest canvi ens diu, que la separació entre el  secular i el sagrat és insostenible; i que la veritable vida no pertany a un altre mon, sinó que és la introducció del 'real' dintre de les 'aparences', -o incorporació del 'diví' dins l''humà'-, i assolir la veritable harmonia en aquest mon.

i   El record de la Realitat Útima i la seva presència constant.

Glossa

Inicialment, per al monjo, el fet de re-cordar l'existència de l'Absolut s'ha convertit en un fet ontològic, (propi del ésser) i s'ha constituït com a 'centre' del de la seva vida: el fet psicològic de la conveniència i utilitat de tal record, esdevé així l'eix de la vida monàstica. Enrere això, -tan seriós-, hi pot estar el 'viure' la 'contingència' de tota cosa, i també, la fi, i la mort de tot: "És la confrontació amb la mort on el monjo situa el seu encontre amb l'última Realitat"(diu D. Steidl-Rast). Aquesta és l'"experiència bàsica, allò que fa que l'home es faci monjo"; o també: perquè ha plantat cara a la mort.
    És l'experiència de la Realitat Última la que encisa el monjo a simplificar la seva vida, culminant, a través del misteri de la mort, l'accés a una vida nova.

Comentari

La intuïció "nirvana es samsara" del monjo modern que contempla que els 'bons fruits' s'han de donar aquí a la terra; i que el cent per u, és també d'aquesta vida.
    Es veu inquiet sols amb preocupació per la mort i per l'escatologia (fins últims). No vol experimentar tan sols amb idees, sinó en la seva pròpia vida. En comptes d'una mort com a punt final de tota cosa, busca com això serà possible tenint només una vida.


PROPERA SESSIÓ: dissabte dia 07-07-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble.(pàg. 287-294).
-----------------------------------------------------

dimecres, 6 de juny de 2018


SESSIÓ DE 12-05-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble. (pàg. 260-275)

g  La plenitud de la persona més enllà de l'individu

L'individu, s'identifica erròniament amb el seu cos material, com una peça que val per sí mateixa, aïllada, amb una carta d'identitat, o bé un número de la Seguretat Social. La persona, en canvi, incorpora la complexa trama de relacions constitutives de l'home i, per 'ser-ne' un jo, necessita alhora del tu; després, ambdós requeriran de una tercera persona; sinó, es converteix en un ésser aïllat, sense personalitat, aliè  a la recerca espiritual del monjo, que busca la reforma de la totalitat de la seva persona, com a reflex de tota la realitat.

Aquesta reforma de la persona es troba primer en la fraternitat de la comunitat, en l'Església; i en el monestir, que és més que una família, i on l'abat és l'abba, el Pare.

Comentari

Avui dia, l'experiència monàstica ha arribat a ser universal, atès que els nous límits d'actuació estan tant en la recerca de l''Absolut com en el món que ens envolta. El 'dualisme' de l'antropologia tradicional (Déu i mon, eternitat i temps, nirvana i samsara), contrasta amb el 'monisme', on el destí de tots es la unió amb Déu, que es 'tot en tots'. En l'espiritualitat moderna el nou monjo no vol ser posat a part, sinó integrat en el tot. La perfecció no es troba amb la immolació de la persona, en el vot de l'obediència sinó actuant en totes les potencialitats del nostre ésser, escoltant l'Esperit, transcendent i immanent alhora.         

Aquests nous aires de l'espiritualitat moderna han d'assumir la unificació, integrant la totalitat del nostre ésser, o dit d'una altra manera: el cos, el sexe i la política formen part de la perfecció de la persona. En forma de Corol·laris:

La corporalitat
En comptes de ser un 'servent' nostre, el monjo actual vol poder dir que "ell és també el seu cos", i que aquest no un enemic o un pes mort. L'ascetisme no és tant la mortificació de la carn com la vivificació del cos. En el monaquisme tàntric, es veu la concepció que cada cosa és alhora tant material com espiritual, i que la salvació consisteix en la transformació de totes dues.

La sexualitat
Abans, la perfecció humana havia de sublimar el caràcter androgin de tota persona. Ara, tant es pot justificar el celibat, com l'existència de l'androgínia individual, i advàitica en cada persona.

La dimensió política
En el mon actual, si el monjo renuncia al mon de la polis, -en la recerca de l'Absolut-, també el mon pot renunciar y anar fent sense ell. A l'actualitat, no hi ha terreny neutral; refugiar-se en l'esfera sobrenatural i equival a decidir-se per una determinada política que es l'establerta a cada moment.

Comentari del grup: plantejat ja alguna vegada, diverses persones descriuen, per primer cop, experiències pròpies, en relació amb el text del dia, o amb la visió que d'ell té Raimon Panikkar.


PROPERA SESSIÓ: dissabte dia 09-06-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble.(pàg. 275-287).
-----------------------------------------------------

dilluns, 7 de maig de 2018


SESSIÓ DE 17-03-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 254-266).

Durant la sessió se'ns va comunicar l'absència per greu malaltia, de Mª Assumpta Garcia Renau, El seu traspàs va ser a l'endemà, dia 18 d'abril de 2018.

La lectura prevista no es va poder realitzar; la utilització de paraules del llenguatge tradicional, va impedir tractar la visió d'en R. Panikkar sobre la benaurada senzillesa i la nova innocència, objecte principal d'aquestes reunions.

PROPERA SESSIÓ: dissabte 14-04-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pàg. 254-266).

-----------------------------------------------------

SESSIÓ DE 14-04-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 254-266).

 f la consciència transhistòrica abans que la preocupació històrica

Glossa

El monjo, com a tal, viu primàriament en una presencia transhistòrica; l'arquetip monàstic intenta viure fora dels conceptes històrics, (com son l' l'ahir, l'ara i el demà), que ens fem sobre l'Absolut o la realitat. Però l'Absolut és temporalment immutable. Per tant, necessitem d'una consciència -mística, sobrenatural, intuïtiva, saviesa, anubhava, prajna jñana, dhyana, samadhi, amor-, que es troba fora de la història. El monjo vol transcendir aquest temps "triple" i retrobar-se, també aquí, en la senzillesa.

Comentari

La Transfiguració, -l'experiència Tabòrica-, és el símbol cristià de la percepció transhistòrica: l'ahir, l'ara i el demà estan presents alhora en les figures de Moisés, Elies, (el passat) que parlen (llavors) amb Crist ressuscitat (futur). És el que anomena la secularitat sagrada;  i això, no passa en el temple, sinó fora, a la muntanya; així es trenca la separació del profanum i fanum, el profà i el sagrat del llenguatge tradicional. La secularitat diària pot ser 'transfigurada' amb la mirada 'simple': aquesta visió és el Regne de Déu, aquí i ara.

El símbol buddhista que expressa una intuïció semblant és la naturalesa búddhica de totes les coses. La tradició mahayana expressa el mateix dient que samsara és nirvana i nirvana és samsara. L'hinduisme del vedanta remarca que ja som brahman, encara que no ens n'adonem.

La consciència transhistòrica ens ve a dir que el sentit de la vida, es assolir la més alta felicitat aquí i ara, en cada moment; la salvació, per a la majoria de les tradicions religioses, consisteix en viure la joia, la pau, ananda, nirvana; no cal imaginar-la en un futur llunyà, en una "cel" fora d'aquest mon. La "bona nova" que anuncià Jesús, ¿no és aquella dita que repeteix, "el regne del cel és dintre vostre"?. El monjo és aquell que dóna testimoni que podem assolir la pau i la joia de la nostra plenitud fins i tot en la pobresa.


PROPERA SESSIÓ: dissabte dia 12-05-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pàg. 263-282).
-----------------------------------------------------

dijous, 15 de març de 2018


SESSIÓ DE 17-02-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 247-253).

e La superació dels paràmetres espaciotemporals

Glossa

Mes que moure's en l'espai i el temps, -un xic aliens a la vida del monjo-, les categories clàssiques monàstiques son la interioritat d'una banda i la transcendència de l'altra. La realitat supera l'espai  i el temps, i el destí humà va més enllà d'ells; per això el monaquisme tradicional diu que la veritable vida te poc a veure amb aquesta vida en l'espai i el temps, i així, hom arriba a dir: "la vida de dalt és la veritable vida". La de baix, -simplificant-ho una mica-, serveix, en tot cas, per fer-nos dignes de l'altra, desprenent-nos progressivament de les estructures materials d'aquest món.

Comentari

La vida monàstica nova vol integrar tots els elements materials que apareixen de la realitat espaciotemporal, en un nova dimensió, que pugui integrar-los, mitjançant una transformació; així, no sols de pa vivim, sinó que el transformem i el convertim en la mateixa matèria del nostre ésser. La nostra "vida", el nostre ésser, va més enllà des que naixem fins que morim; i d'aquí que el monjo comparteix aquella "secularitat sagrada"; no espera una "altra" vida, sinó que intenta descobrir la veritable Vida en aquesta.

En el seculum es pot realitzar allò que totes les espiritualitats ensenyen: "Jo he vingut només per ensenyar-vos el camí que us alliberarà de sofriment": la resta, es supèrflua, i un obstacle par assolir el nirvana". Cal superar l'existència dividida, i mantenir la unitat, dient: que el temporal és la manifestació de l'etern i la seva ombra; que el món és la creació o el cos de Déu mateix i com a  tal és bo; que l'autèntic esperit humà és un esperit encarnat; i que el Cèsar, pertany (també) a Déu.

"Per a Déu no hi ha res impossible"; ni allò que l'ascetisme actual intenta fer possible, i que fins ara semblava inconcebible: una perfecció que en algun sentit no sigui també personal, no és humana. Aquest és el repte de l'espiritualitat monàstica de nostres dies que s'atreveix a dir sobre la salvació: "si no (es) a la terra, tampoc en el cel". El monjo també "ha sentit dir" que el Regne, potser ni és dintre ni és fora, sinó entre nosaltres, i en aquesta interacció cosmoteàndrica, s'esforça per assolir el fi: "ser una llum per a si mateix".

Discussió: Amb el impacte terrible de la modernitat en les espiritualitats d'Orient i Occident, ¿quina és la relació entre el monjo modern i mon modern?.
 
La tesi d'en Raimon és que, tal com tota tradició s'ha de posar al dia, -i per tant de modernitzar-se-, avui, aquesta es troba en  la seva secularitat, que  no vol  dir laïcitat.    Més enllà de les categories sagrat i profà, -la distinció sagrat/profà es sacerdotal, en referència al pro-fanum, com antesala del sagrat-, el monjo no té gairebé res a veure en aquesta dialèctica, i el que cal és trobar el sagrat en el secular. La tendència dels monjos a ser ordenats sacerdots, pertany a la història del cristianisme, doncs el dogma  cristià de l'Encarnació es diria que relativitza l'Absolut, incomodant la relació entre cristianisme  i  monaquisme. Cal recuperar  el procés històric  de comprensió   del  sentit  de  la secularitat. (=durada temporal de les coses, de la "vida")

PROPERA SESSIÓ: dissabte 17-03-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pàg. 253-266).
-----------------------------------------------------

divendres, 16 de febrer de 2018


SESSIÓ DE 13-01-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 239-247).

c la prioritat del silenci sobre la paraula

Glossa

Si be al principi era la paraula, el principi no és la paraula, sinó el Silenci primordial, o Font de tota divinitat. És d'un silenci  previ, d'on sorgeix tota paraula. Aquest silenci és, però, un silenci que parla, que no violenta les paraules, que potser no es res, però alhora es d'on brota tota paraula veritable.

La Paraula, al pròleg de l'evangeli de Joan, "era en el principi"; però alhora "era i estava" amb Deu. Per entendre-ho, -d'una manera que depassa la lògica-, una certa intuïció veu que el "logos" (Paraula, Verb, Fill, Amor de Déu) és per al home, un lloc de reunió i d'encaix de totes les coses contràries i oposades. Qui ho descriu, -S. Joan-, pot intuir que aquelles coses tenien ja "existència prèvia", o millor, ja "eren presents", per, després, ser totes reunides en ell. En aquest sentit, el "logos", pot indicar la simple "presència" del Déu-Pare, en l'ordre de la creació, en la Paraula, en el Fill. El silenci ni parla ni té res a dir. El silenci autèntic no es repressió de la paraula, sinó mes aviat és la consciència de la veritable entranya del logos. Si es talla el cordó umbilical que els uneix, el silenci s'esvaeix i el mot mor.

Quan aquesta Paraula es fa carn, es "revela", (occident), o "s'escolta", (orient), al mon de l'home. El paradís, ¿no és sinó l'escenari lliure per naturalesa, dels convidats a fruir -o no-, en l'amor de Déu, a on estem adormits, fins que se'ns revela, o escoltem el so que  ens "desperta", com va viure el Buddha?

Comentari

Per als monjos moderns la il·luminació s'obté quan es viu en la complexitat; desprès de "domar el bou", individualment, necessita tornar al "mercat" dels homes; llavors assoleix que el nirvana de les altures és el propi samsara en que viuen els seus germans, els homes.

d la Mare Terra abans que la comunitat d'homes

Glossa

La Terra és una; la Terra és més simple que l'home, que és més complex. Entenem que es refereix al respecte per la natura, que sempre ha estat present: "ora et labora". Els monjos, en haver obert el seu cor a l'aspiració primordial, estan en disposició completa ver el mon dels cels. Viuen en comunió amb el cosmos i estan en contacte amb la saba de la terra. I, tanmateix s'allunyen dels "problemes" mundanals, no intervenint més que quan son requerits; son d'aquells que conreen la terra, i viuen dels seus fruits, dels productes artesanals, en acord amb la natura.

El monjo modern, veu la violació que s'està practicant a la Mare Terra, i vol restablir el seu paper originari dintre del cosmos; es potser dintre de la cosmoteàndria que Raimon troba el lloc que li correspon a la terra.

PROPERA SESSIÓ: dissabte 17-02-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pàg. 247-259).

-----------------------------------------------------

dimecres, 10 de gener de 2018


SESSIÓ DE 16-12-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 236-239).

b) La primacia de l'ésser sobre el fer el tenir

Glossa

En la línea de l'oposició simplicitat/complexitat, l'ésser es u o pot ser unificat; en canvi el fer i el tenir comporten multiplicitat. L'espiritualitat monàstica defensa la primacia de l'ésser, es refereixi al "buit" (asat), al "complet" (pleroma), o l'Ésser suprem o l'Absolut.

La tradició ha expressat aquest segon cànon amb una paraula: contemplació, que equival a theoria, jñana, -paraules d'un coneixement que equival a 'ser'-, i ens situa en un espai obert per observar i contribuir al curs de l'univers, convertint-se alhora en el suprem mitjà per atènyer la fi de la vida humana: participar en la divinització de l'univers de Déu. No cal parlar doncs de mitjans o camins a seguir. La vida contemplativa es el descobriment de l'esser, (el ser allò que és), de la persona o de l'esser humà, o inclús de l'ésser de tots els éssers, despullat de tots els additaments, que sols justifiquen la nostra existència pel que fem o si som útils als altres, convertint-nos en mers mitjans d'alguna altra cosa; la vida és un fi en ella mateixa.

La contemplació s'ha convertit cada cop més en el contrari de l'acció, i el monjo esdevé el contemplatiu per excel·lència, contràriament als religiosos de la vida activa; tant els ritus com els sagraments es poden postergar, doncs el monjo no està compromès mes que en una acció: la seva vida. Qualsevol desig, (no anhel), inclús el de la il·luminació, pot ser un "tenir en el futur", cosa que el converteix en un obstacle. L'esperança sempre hi és present, però sense "expectatives".


Comentari

El monjo d'ara insisteix en la unitat del fer i el ser, però no del tenir, que esdevé un destorb. Tenir es tot allò que s'acumula, -com coneixements, dipositats en la memòria o en els llibres-,  però encara no convertit en ser; no han estat capaços de ser assimilats, i per això, ens priva de fer l'acció contemplativa: responen a  interessos que  posen obstacles, y distreuen de la veritable acció purificadora. El monjo d'avui no vol  cadenes als seus peus, per anar on l'Esperit el guiï a cada moment, i veu que el monjo tradicional, ha estat sovint abocat a la inacció social, present en el només ser.

Apunt: alguns comentaris respecte als fets d'aquestes setmanes de inquietud, veuen adoptar actituds com la del l"espectador", o "testimoni",  observant i mantenir l'atenció serena sobre allò que succeeix; o bé el desaferrament, per tal d'evitar l'angoixa pel que passa a l'exterior. Son actituds "passives" respecte a l'extern, que poden enfortir nostres "potencialitats internes" -el que "som" al nostre interior-, no sobre el que fem, o tenim. L'acció, -des del silenci del mon interior-, dona serenitat i llibertat front a l'exterior.
En un altre sentit, però tampoc lluny d'això, al Tao, s'impulsa  el wu-wei: la 'inacció' en l'acció, o bé, la "no acció", que no obstant, "res deixa de fer".

PROPERA SESSIÓ: dissabte 13-01-2018. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.239-247).

--------------------------------------------------------

dijous, 14 de desembre de 2017


SESSIÓ DE 11-11-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA".  El cànon del deixeble (pàg. 228-236).

 
ELS NOU SUTRA
 
S'enuncien els nou sutra, per oferir una visió de conjunt:

a) Obrir-se a l'aspiració primordial. b) La primacia de l'ésser sobre el ser i el tenir. c) La prioritat del silenci sobre la paraula. d) La mare terra abans que la comunitat dels homes. e) La superació del paràmetres espaciotemporals f) La consciència transhistòrica abans que la preocupació històrica g) La plenitud de la persona més enllà de l'individu. h) La primacia de la santedat i) El record de la Realitat última i de la seva presència constant.

a Obrir-se a l'aspiració primordial.

Glossa: En el inici del camí de les dues vessants del monachos hi ha la senzillesa i la simplicitat; quelcom que ha de ser assolit superant la multiplicitat; hem d'arribar a la unitat essencial de les coses i de nosaltres mateixos per ser el que (inicialment ja èrem i)  som. Però al estar amagat en l'apariència, cal una nova recerca, com un "tornar a ésser" des del nostre interior. Antigament això es feia confessant les regles monàstiques del compuctio cordis (penediment del cor), i de conversatio morum (conversió o reforma de vida), o bé deixar darrera les "coses d'aquest mon" (laukika); en resum, una ruptura del cor, o del nucli de la persona(1). Cal que aquest s'esberli, es trenqui per a ser recompost després de (hamartia),  el pecat (dukkha), el sofriment (avidya), la ignorància, etc.

Avui dia diríem, que falta una iniciació, que a la vegada requereix d'una aspiració, a la que prèviament hi ha d'haver un descobriment, una revelació (2) o "baptisme de desig" al mon cristià. "El mateix dia que ens trobem amb el cor trencat, esdevenim renunciants", -diu una Upanishad. Cal trencar el cor vell, perquè es renovi i  en la eclosió de l'aspiració primordial, n'emergeixi el nou cor, el Jo, i donar pas a la nova persona, amb una vida de compassió, d'amor, i de comprensió, desprès d'haver trencat els mur de la condició humana egoista, ignorant, dolenta.

Qui ho farà?, -pregunta Raimon. Arribar a base de voluntat no es possible; l'aspiració es nomes una condició per arribar; cal una altra cosa, intuint el misteri: Déu, l'atman el gurú, la gràcia l'amor, ... és allò que toca o renova el cor. Hi ha d'haver una actitud passiva, quelcom que "s'esdevé en mi", com un do.(3)

Cal quelcom més que el sacrifici. Ha nomenat aspiració a aquest dinamisme de l'ésser humà, -com a fruit de l'esperit arrelat en la mateixa naturalesa espiritual de l'home-, i no desig a fi d'evitar confusions amb altres espiritualitats monàstiques, que, com el Budisme, condemnen tot tipus de desig, tan del 'bo' com del 'dolent'. 'Desig' es activitat de l'ego, mentre que  'aspiració' es respiració del l'esperit interior.


Comentari: el monjo nou ha de passar per la conversió cosa que requereix de la iniciació. També suposa un cert trencament amb l'estadi previ de l'existència.(4). Però hi han dues variacions en aquest camí.
1ª. Les pràctiques de mortificacions, i experiments antics etc. no son les d'avui dia; en canvi combatre el mon i els seus dimonis pot significar fer-ho ara contra a el 'sistema' i els seus 'tecnòcrates', (i afegim:  la globalització, l'explotació de migracions, l'economia de mercat, etc.). També hi mancaria la joia, i el gaudi.
2ª. El nou monjo tampoc accepta fer coses irracionals com "regar un bastó", i a la vegada, l'actitud dels superiors; manar coses irracionals sense explicar el que tenen de racionals no es ben rebut pel deixeble. El penediment sol basar-se ara en qüestionaments personals, a través de experiències pròpies, sense experiments artificials.
 
(1) (Podríem afegir: la desafecció, el desaferrament, com diu després, al comentari)
(2),  (4) (o realització d'una  nova consciència d'aquesta realitat)
(3)   Aquest tipus d'acció tradicionalment s'atribueix a l'Esperit Sant

PROPERA SESSIÓ: dissabte 16-12-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.236-247).

--------------------------------------------------------