________________________________

SESSIÓ DE 20-02-2016.  Es treballà el Capítol III, “Els llenguatges místics” (del llibre d'en Raimon, "DE LA MÍSTICA").  (pàgines 337-340) de l'Opera Omnia de Raimon PANIKKAR,  Mística, plenitud de Vida.

En el llenguatge cristià, -Jesucrist -, es  pot resumir en 3 fets; el primer  va  ser 1) encarnació.

2) Creu.

L'experiència de la Creu és una experiència de mort i resurrecció, però a la vegada de desesperança i d'esperança. La Creu ve a ser com un símbol de "immolació de la Vida": >>ningú te més amor que el que dóna la seva vida per als seus germans<<. La experiència de la Creu, fa viure, amb tota la seva cruesa la mort, però indica també la existència d'una nova Vida, revelant que la condició humana es també la situació divina. Mort, si, però alhora, resurrecció, en tota la seva glòria i alegria. Jesús es desfà del seu déu, Jahvé, remetent el seu esperit al Pare, la seva Font, l'Origen, el Silenci.

3) Resurrecció.

Crist, "morint va destruir la mort i ressuscitant va reparar la vida" es diu a la Litúrgia; i també, "he ressuscitat i encara (soc) amb tu", doncs sempre és dins, viu dins, segons els místics. Viu en el lloc més fons del meu cor. No se n'anava "al cel"; quan els deixebles van dir que "es quedés amb ells, perquè era tard"; ho va fer, -i per això va desaparèixer de la seva vista, quedant al seu interior.

L'experiència de la resurrecció no ho és d'una vida (bios), sinó de la Vida, la que era des del Principi (Jn. 1.4), i on per conviure-hi, cal morir a l'ego; de la "Vida eterna" de que parlà Crist. Quan s'experimenta la Vida divina no es deixa de ser home, -amb defectes i debilitats. Es la vida en que seguim, -no al cos o a l'ànima-, sinó a l'esperit. L'experiència de la resurrecció es aquí i ara, en "moments" que es "revelen" tempiterns. L'experiència de la "creació contínua" és de la resurrecció, sempre present.

_____________________________________________

- A part de la visió clàssica de la mort, algú destaca que tot allò que "mor" afora nostre, va  "naixent"  a  dintre. Morint   a  tot   el  que  "som",  neix  el que es "reencarnació".   
- Es destaca el símbol de la creu com a lloc de presència de les polaritats, com son el be i el mal, el dolor y el gaudi, etc., anant més enllà del que representen, i que això reporta  la  visió  de  la  creu  com a  "transvaloració de  tots  els  valors"  (Nietzche).
- En Raimon fa notar en aquest capítol la seva experiència personal,  a través d'aquest "anonadament", segons les paraules de Jesús:

"Déu meu, Déu meu, ¿perquè m'has abandonat?" ("Elohí, Elohí  ¿lemà sabactani"?)

 

Comentaris:
                                                                                                       
1): Déu  no  pot  contestar  des  de  la transcendència: no  pot  parlar  a l'immanent. 2): Aquest Déu ha d'esser a-dual; per  tal  no caure en la "dualitat",  no  pot contestar. 3): És com despendre's de la darrera pell que li queda, -com fa la serp-, abans la seva desaparició; (com un darrer "apego" de qui, passat ja el nirvana, arriba al paranirvana). 4): Aquest déu, en dir-se "meu", no es el Déu del que som Fills i hereus; per això, desprès remet el seu esperit  intern al Pare, a la seva Font: és Déu en nosaltres.

 PROPERA SESSIÓ:  dissabte 12-03-2016,  (pàg. 344-355).