___________________________________

SESSIÓ DE 23-01-2016.  Es treballà el Capítol III, “Els llenguatges místics” (del llibre d'en Raimon, "DE LA MÍSTICA").  (pàgines 331-337) de l'Opera Omnia de Raimon PANIKKAR,  Mística, plenitud de Vida.

El llenguatge cristià

Com ja es va dir té la pretensió de "veritat exclusiva", de ser l'únic llenguatge vertader. La seva essència seria el contingut de veritat que conté. El preu de la veritat és la renúncia a que sigui propietat privada, exclusiva. Però potser tot depèn de la interpretació: la qüestió no versa sobre la l''experiència mística sinó sobre la formulació cristiana de tal interpretació. I aquesta no és la fe experiencial de que tracta la mística.

El símbol dels la mística cristiana, Jesucrist, Déu i Home, es pot també reduir a 3 fets:

1). Encarnació.

L'experiència completa de Jesucrist és la que duu a descobrir la veritat del que afirma la tradició cristiana: d'un únic i mateix acte, Déu crea el món i engendra el Verb (o "logos"). En l'experiència de la realitat de Jesucrist, s'intueix que Déu i el Cosmos no són dues coses, dos éssers. Existeix un Home real que és a la vegada, cos (Matèria), com soc jo, i Diví (Esperit) com aspiro a ser. És l'experiència del fet que Déu es humà,  i l'home és diví, -per comunió (koinonia) amb la naturalesa divina.

 

L'encarnació no es només la divinització d'un (i de tot) home sinó també la humanització de Déu (i de tot el diví). No són un, ja que son diferents; i no són dos atès que no son l'un sense l'altre: són en polaritat constitutiva. És la visió a-dual o advaita. "Qui em veu ha vist el Pare"; però també, "a Déu -separat- no l'ha vist ningú".  Qui no veu el Pare en Crist no pot veure Crist en "qui té set i va tot nu". La visió adual cristiana no veu un Déu fóra de Crist ni un Crist fóra de Déu: no veu una Matèria que no sigui divina, ni un Déu que no sigui corporal, -sense confondre les tres dimensions de la realitat: la Trinitat del Pare, Fill, i Esperit Sant. Déu no es fa home sinó que és Home.
_______________________________________

Es comenta que l'home i Déu són una mateixa cosa: el que és U, entre l'home i Déu: així ho era inicialment en el pensament simbòlic. Però que la transmissió, -avui dia a través del pensament conceptual-, els ha escindit en dos: d'una banda s'apunta al "individualisme", del que s'entén com a "individu" en comptes de com a "persona", -probablement des dels segles XVI-XVII.

En la condició de "persona",  hi ha una relació entre un "jo" i un "tu". Però a causa d'aquest pensament conceptual es va perdent, la relació, fins que si es trenca, es dóna pas al individualisme. En comptes de establir una relació de complementarietat respecte al món, acaba en una relació d'explotació. S'apunta també que en el cervell de l'home hi una part analògica, i una lògica, i que a causa del predomini d'aquesta, hem deixat el "natural" a la seva sort, privant-lo de tot misteri.

Si els orígens d'aquesta confusió inicial podrien ser des de l'època d'Aristòtil, en que es vol "definir" tot, la teologia cristiana ha mostrat un Déu com el Senyor de la creació. El món occidental ha donat l'esquena a l'espoli que la ciència i la tècnica del s. XIX van fer de la naturalesa, fins l'aparició posterior de moviments com l'ecologista.

PROPERA SESSIÓ:  Dissabte 20-02-2016,  (pàg. 337-350).