SESSIÓ DE 19-12-2015.  Es treballà el Capítol III, “Els llenguatges místics” (del llibre d'en Raimon, "DE LA MÍSTICA").  (pàgines 326-334) de l'Opera Omnia de Raimon PANIKKAR,  Mística, plenitud de Vida.

El llenguatge cristià

Té la pretensió de "veritat exclusiva", de ser l'únic llenguatge vertader. La seva essència seria el contingut de veritat que conté.

Reflexió: Aquest llenguatge, se'ns ha velat -en part-, degut probablement a que ha estat transmès basant-se en la visió d'un crist redemptor, atesa la nostra pretesa culpa, que motivà el sacrifici del Déu-pare, immolant el seu fill. Aquesta tradició, "institucional", no impedeix que, tant les visions de nostres místics a occident, així com la dels mestres espirituals d'orient, estiguin desvelant ara una nova dimensió, -oculta-, en el nostre llenguatge místic, en un temps de síntesi i fecundació.

______________________________

Sobre si les darreres reflexions sobre el caràcter "centrífug" d'amor extàtic, o be el "centrípet" d'amor a un mateix, responen a realitats diferents cal dir:

Des d'un punt de vista sembla que es tracta del mateix: en definitiva, l'amor és "únic", amb independència d'allà on sorgeixi, o del punt on es situï qui ho "viu". D'altra banda però, al pròleg de l'evangeli de Joan es diu que "Déu ens ha estimat primer", atès que "en el principi era el verb". Ara bé, si deixem de banda aquesta "prioritat" en l'actuar de Déu, -explicitada per l'home-, podem reconèixer que cada persona és fruit d'aquest "únic" amor, que tot és ple d'amor, i que per tant, cal que flueixi en totes direccions. L'acte d'agraïment no es tan individual com universal.

La condició humana -i alhora divina-, de ser "engendrats" per amor del Pare, en el seu fill únic, de ser "fills i hereus", ens fa dirigir la mirada a una visió global de l'univers, on no hi ha diferències, doncs l'amor -com s'ha dit-, és el mateix per tots. La consciència pot obrir-se a que tan bona pot ser l'actitud de "rebre" com la de "donar".

I com vam dir, cal  "rebre" en l'amor, -tot el que "som", tot el que "hi ha"-, tant si es veu bo com dolent. Si no es veu tot com a correcte, si no hi ha l'actitud d'acceptació de tot el que s'ha engendrat i creat, l'home pot errar, intentant "crear" un altre món, on preval el que ell entén com a "bo i perfecte", a la seva manera, amb la seva raó, "oblidant", "velant" així la divinitat. (Heràclito, M. Eckhart, M. Cavallé).

PROPERA SESSIÓ:  Dissabte 22-01-2016,  (pàg. 334-350).