QUI SOM

SOM UN GRUP DE PERSONES, QUE PROVINENTS DELS COL.LOQUIS D'EN RAIMON PÀNIKKAR A TAVERTET VOLEN COMPARTIR EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA, I LES SEVES EXPERIÈNCIES DES DEL VEDANTA ADVAITA (NO-DUALITAT) I LA VISIÓ TRINITÀRIA.
ES TROBEN REGULARMENT, TREBALLANT TAMBÉ TEMES COMUNS D'ALTRES ÀMBITS RELIGIOSOS I FILOSÒFICS A TRAVÉS DEL SILENCI, L'ESTUDI, LA COMPRENSIÓ I LA MEDITACIÓ I ACCIÓ CONTEMPLATIVES
.

dimarts, 18 d’octubre de 2016


SESSIÓ de 17-09-2016. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. ESPIRITUALITAT, EL CAMÍ DE LA VIDA. El camí espiritual cristià. La Joia Pasqual, (pàgs. 101-135)

  EL CAMÍ ESPIRITUAL CRISTIÀ.

 1. La joia pasqual.
(Preparació per a estudiants,  a la capella universitària del campus 'Sapienza' a Roma en 1963).*

En Raimon va veure ja, que si la fe, l'esperança i la caritat no porten a l'home a una serenitat més profunda, a una veritable alegria (joia), hi hauria sempre tensió, dubte i dualisme: fe tèbia d'una banda, i vida "normal" per una altra. Indica aquí, que cal viure amb fe la Pasqua, -i en especial, la seva joia-, fins a la última fibra del nostre cos.

La llei mosaica -de manaments negatius-, no és la "veritat i la vida" que sí provenen de Crist. L'alegria, l'espontaneïtat, han de ser presents: qui no és feliç, respon de la seva infelicitat. I aquesta felicitat es pot trobar en tota activitat humana; l'home vol ser sobretot, feliç a la vida.

Tothom, -bons, dolents, creients, materialistes, etc., estan d'acord en que la set de plenitud, de la benaurança, és realment el darrer fi de l'activitat humana: viure en pau amb ell mateix i amb els altres; lluny de tenir possessions, diners, honors, l'home de consciència vol simplement ser.

Però aquest ser, -infinit-, ho ha de cercar en un mon finit; i en no ser possible, es genera tota la tensió d'una banda i alhora tota la bellesa d'una altra. D'aquí neixen tant el pecat com la virtut. La felicitat és sempre un do: no ens podem fer feliços a nosaltres mateixos. Ens podem preguntar: ¿tinc felicitat o soc feliç?. I com això no depèn mai de mi -sol-, cal esperar que allò transcendent, generador de la fe, es manifesti en mi: qualsevol amor, passió, valor, objecte, etc. em pot fer sortir de mi, -si tinc fe forta en Déu.  Perquè darrera d'aquesta manifestació hi ha un Déu que m'estima tal com sóc, i n'està orgullós de mi: Déu es, -molt mes que jo-, responsable del que soc, en cridar-me a l'existència. Déu és el meu Pare.

Aquesta fe és simple: es creure que tot esta ordenat harmònicament, que soc estimat de debò pel Senyor, tal com soc, i que és més responsable encara de les meves febleses que no ho soc jo mateix, perquè també jo sóc més seu que meu. L'home no és res fora de Déu o independentment de Déu. Si tenim aquesta fe, que reposa en el que Déu ha fet en mi, tindrem la serenitat, l'amor de Déu per mi, en el qual jo hi participo, -amb defectes i amb virtuts. I aquesta fe, absolutament necessària per a la joia humana, és alhora també, font de fe.

La consciència d'aquesta fe cristiana, reporta confiança, és forta i alliberadora de pors i angoixes, i rep l'alegria i la joia de viure, el nostre propi ésser com un veritable regal diví.
 _____________________________________
* Dirigida principalment a grups cristians

(per tal de comprendre millor la totalitat de la visió Pasqual en aquella data, adjuntem el resum de la propera sessió):

2. La religió, font de joia.

L'home aspira a la felicitat, hem vist; i la fe és la condició per assolir-la. La felicitat és la salvació, allò que tota religió pretén donar, sinònim del camí de la salvació. Si no ho fos, no seria el pont d'unió entre aquesta vida i l'altra. La religió vol ser també camí de felicitat, de pau, de joia i de misericòrdia.

Si la joia és la categoria religiosa per excel·lència, la festa és la manifestació d'aquesta categoria: totes les religions son festives, joioses; la festa es la manifestació primària de tota religió: és antieconòmica, festiva i comunitària; sense excepcions. Son festes de joia, (no de plaer), d'agraïment, de gràcia. Ens comuniquen amb la resta dels homes (fent ecclesia), ens lliguen amb el cosmos, (lligades al sol, la lluna, solsticis y equinoccis), amb la naturalesa, (la terra, les collites, la pluja, els rius, o llocs de peregrinatge, etc.), activant la relació de l'home amb la humanitat passada i futura, amb el temps i l'eternitat.

Diem també que l'alegria i la joia és l'ésser mateix, Déu, joia, salvació i felicitat. Déu, l'ésser és la joia, i la joia vol dir precisament la comunió amb l'ésser, la consciència d'ésser, del meu ésser, -no pas l'ego-, sinó el descobriment d'aquest "jo" que em procura la joia perquè es descobriment de la participació directa de Déu: Joia vol dir precisament aquesta consciència de l'ésser mateix. Els cristians foren anomenats fills de la joia, de la serenitat, del goig, a l'epístola de Bernabé (150 dC.).

Cal doncs una reconsagració religiosa de la joia, tornar a descobrir quelcom perdut, com el sentit de la paraula gràcia, paraula que diuen és el fonament de la religió cristiana. Per la gràcia som fills de Déu, participem en la naturalesa divina, i per ella som salvats, fent-nos arribar fins a Déu. Gràcia vol dir bonic, graciós, bellesa, doxa, cosa gratuïta, regal. La religió ha vingut a potenciar tot el que ha estat donat gratuïtament; per això gràcia vol dir, d'una banda veure la existència com un do de gràcia, com cosa agradable, graciosa, bella i gratuïta, i de l'altra com donar gràcies, rebre l'existència i la salvació i la felicitat com un do.

La visió religiosa és doncs que les coses vénen de la joia perquè Déu és pura joia, per la joia i en la joia son sostingudes en aquest món, i a la joia retornen. No tan sols la religió és font de joia: sense aquesta religatio amb una cosa que és ja una participació directa, un do de  l'absolut i de la joia perfecta, sense aquesta esperança -de tenir una força interior- no es poden aguantar i superar les coses petites de cada dia: només amb la intel·ligència no es poden dominar els instints i sentiments.

Cal recobrar en nosaltres i en els altres el sentit de la festa i de la joia. Vivint aquesta dimensió ens apropem a rebre  l'herència de la Joia, la bona, la joiosa notícia de la nova aliança, del Nou Testament, de la Pasqua, en el temps, en la història i en l'eternitat.

La felicitat és la salvació, i la salvació és precisament aquesta joia perenne, aquesta comunió i comunicació amb Déu, que ja no es font de joia, sinó la joia perfecta.  


PROPERA SESSIÓ: dissabte 22-10-2016. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. ESPIRITUALITAT, EL CAMÍ DE LA VIDA. 2. La religió, font de joia. (pàgs. 117-135)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada