RECEPCIÓ DEL LOGOS I AMOR AGÀPIC

1.      U-TOT. Es l‘única font, el Deu-Pare; es el qui es per si-mateix, l’auto-existent; i també, “tota la Realitat”, igual al Tot, segons R. Pànikkar. A l’occident de les invasions indo-europees de les races àries, la seva manifestació s’inicia amb “Jo soc el que soc”, revelat a Moisès, (literalment: “ehyeh asher ehyeh”, o “seré el que seré”); o  bé, “seré amb vosaltres”, car en Hebreu, el verb “ser” no es fa servir en temps present, car es considera que el moment “ara” mai es, car no hi ha temps perquè succeeixi realment. Pels Pares del desert, es dit el “sense nom”. Als Vedas, el nom del deu Brahma prové de “brahm-ahan”, -literalment, "jo soc"-, i el mahavakya o "gran sentència" «jo soc brahman», (Bri. Upanishad, 1.4.10), traduït, es, "jo soc, (qui) jo soc", que significa el mateix que el revelat a Moisés.

2.      Deu-Pare, amor agàpic. “L’essència mes pura del que en diem “ser” es “amor agàpic", (incondicional, sense lligams,). Conscients de “ser creats a imatge i semblança” la primacia de la seva presència en tota relació, participació i comunicació amb ell, es saber-lo rebre. Segons S. Joan: (1Jn, 4-10):

“l’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu;

ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu fill”.

3.      Presència i “logos”. L’amor agàpic (incondicional: no “eros” ni “filia”), de Deu es torna presencia al “logos”, car la seva paraula, es la llum que dona vida als homes (Jn,1-4). Ja a Grècia antiga, (S. VI AC) la presència, es fa evident: a) al B-50 d’Heràclit: “prestant atenció no a mi, sinó a aquest logos, es savi acordar; U es TOT”¹; b) al B-2, del Poema de Parmènides: (tot inclòs el parèixer allò que), “és (es), ser”,...“car la veritat, el segueix”²;  i c) a la cita d’Anaximandre: “les coses es donen pagament i justícia de la injustícia”³.

S. Joan, al pròleg diu: "en el principi era el logos”, -o qui es la paraula-, i segueix: “era en el principi", "estava amb Deu”, i “era Deu"; i, estimant, dona el poder de ser fills seus, (no als nascuts de la carn, o de la sang, o d’un amor humà), sinó als nascuts de Deu. (Jn,1-12). Jesús, el “logos” -dit paraula-, serà el Verb. Rebent el logos i la llum naixem com a fills, sent partícips de la presència i de la veritat.

4.      Veritat i Regne de Deu. Rebent la presència del logos, com la llum de la vida (Jn,1.4), ens iniciem en la veritat de Jesús, en un mon únic, -U per a tots-, com diu Jesús: “Jo els he donat la glòria que tu m’has donat perquè siguin U com nosaltres som U,”(Jn,17, 22). Sent tots iguals, amb el lliure albir, neix la dualitat bé-mal, sense cap límit. Lliures des de l’inici, el Pare ens deixa la gràcia, i el seu regne a la terra, es revelat per Jesús: "El regne de Deu, (amor, presència), es enmig de vosaltres”, “entre vosaltres”, i “en” vosaltres", com diu Lluc. I, “més aviat, busquin primerament el regne de Déu i la seva justícia, aleshores totes aquestes coses els seran afegides”. (Mt,6,33) Amb la presència i la veritat, de la visió agàpica, esta de mes l’idea d’expiació d’una vida justificada en fer el be o el mal.

5.      Coneixement. A nivell de l’esperit, conèixer es néixer i viure con-juntament amb allò conegut, -segons R. Panikkar-, precisant que l’amor i el coneixement reals no es donen l’u sense l’altre; “con-viure" depassa el coneixement usual; es viure amb atenció la presència, que internament esdevé el regne del cel. Al temple de Delfos està escrit: “coneix-te tu mateix"; i també es dit: “conèixer es conèixer-se ser”; o "coneix-te com un tu”. Estimar als altres, es estimar-se abans a sí mateix, -sense ego-, conscienciant la presència del logos del Pare, al mes pregon del cos, (intimior intimo meo, S. Agustí). L’esforç de fer el be i/o el mal pertany al nivell de la raó lògica, no al de l’esperit o tercer ull; i ens ajuda a entendre dilemes com si es millor “donar” o “rebre”, ja que es susciten en diversos nivells.

6.      Consciència. Més enllà del que pertany al sensible (cos), i al racional (ment), la dimensió mística (esperit), te un significat singular: es consciència de l’esperit o del tercer ull, on s’uneixen amor i coneixement, oberts al jo, al tu, i al nosaltres, per reunir-nos tots en l’agapé de l’U, com prega Jesús. No es “buidar-se per amor”, “canviar el mon", o “adquirir res”, car l’ego en seria l’autor; sinó fer un gir de 180º, deixar-se buidar per la presència que neteja ànsies, pors, culpes, i penes, i ens obre al logos. Els Pares del desert deien, "demaneu ser trobat, o ser rebut”; o bé, "augmenta'ns la fe” (Lc,17,5). S’és humil, quan l’atenció es posa en el que es rep, no en el que es fa. Sta. Teresa, escolta: “Alma, buscar-te has en Mí, y a Mí, buscar-me me has en ti”: l’acció, dirigida al ser, retorna a l’interior: no es ni una ni dos; es “no-dualitat”, (Vedanta Ad-vaita). L’amor agàpic no es dona a nivell racional, sinó al de l’esperit, on be i mal poden coexistir.

7.      Recepció. Ens esforcem fent mèrits per assolir la salvació d’una falta que l’home no ha comès, car allò creat per Deu -serp- no pot desfer el seu pla; Maria, en canvi, amb actitud humil, participa, -ja-, de la presència de l’U-TOT; seguint-la, rebem l’única presència, del “logos”, al  mes pregon de nostre cos, en esperit. Ni cap “desig” o “voluntarisme" pot millorar el pla que Deu-Pare preveu pels homes. Inclús tota acció particular, pot arribar a ser un escull, en interferir la voluntat del Pare. En aquest sentit, Jesús diu: “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare els alimenta”. (Mt,6-26). No cal reflexionar amb sil·logismes i conceptes de la raó lògica, com feren Plató i Aristòtil. L’amor agàpic, transcendeix els judicis racionals sobre el be i/o el mal.

8.       La Gràcia i els fills.  Acollint el logos del Pare, arribem a ser fills seus, (sent-ne llavors un “tu” de l’únic “JO”). Quan Jesús diu “Jo soc", ens remet al Pare dient: “El Pare i jo som una mateixa cosa”. A l'evangeli de Joan, “jo soc”, surt 7 vegades, guiant el camí, la veritat i la vida, dient a més: "jo he vingut perquè tinguin joia, i perquè la tinguin en abundància”, (Jn10:10-11). Rebem així la joia i la gràcia del Pare: "Deu es amor, i qui mora en l'amor, mora en Deu, i Deu en ell”, (1Jn 4-16); precisant: “Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin U com nosaltres som U”. (Jn,17, 22). La relació amb l’esperit, transcendeix tot tipus de judicis, atributs i aferraments.⁴

9.      Agraïment. Sent el logos qui ens porta la vida i la llum als homes, i havent estat estimats primer, cal respondre al  convit dels seus dons, rebent-los, agraint al Pare poder ser-ne fills seus. Rumi, mestre sufí, desvela que no podem buscar allò que ja som: “allò que busques, t’està buscant a tu”. No es fer mèrits, ni voluntarismes, o demanar perdó; sinó ser conscients de posar atenció en rebre la llum del Pare a l’interior, en cada acte. ¿No es rega la planta cada dia? Judicis, vots i virtuts “racionals”, son independents de l’esperit.

10.    Pregària. Provenint del silenci, en l’escolta del logos o paraula, es deixa llibertat a realitzar la co-redempció, car finalment es la carn qui torna o esdevé Verb. Als Vedas i Upanishads, la Śruti, -allò oït per l’atman-, retorna pura i silent al seu origen, desvelant l’equació Atman-Brahman: “este atman es Brahman”. Les pràctiques de concentració, meditació i contemplació poden esdevenir "duals", si es fan sense silenci. Mes que mirar al cel, cal acollir el rostre del Crist aquí a la terra. Els vots espirituals⁵, fets a nivell de la “mística racional”, no pertanyen pròpiament al nivell de la “mística de l’esperit”. La via del silenci es una primacia en la relació amb l’esperit.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                jlm24           _____________________________________________________ 

1. Manifestació de l’existència de co-néixer, (del “tercer ull”), diferent del sensible i de l’intel·ligible. * 2. La necessitat del parèixer es, -en origen-, la mateixa veritat, i com indica la Moira, (deessa), es digna de crèdit d’un extrem a l’altre, -per ser-ho, inicialment-. * 3. Es manifestació primordial de la justícia, on “donar” i “pagar” son signes de “perdó”, (base de l’amor).* 4. Com també: el despreniment del jivatman (ànima) de tot, fa que esdevingui l’atman, -igual a brahman-; del “desaferrament” en les accions brota l’home del Tao; la “connexió de forces oposades” es present al “yin-yang”; el “deseiximent” es fa present a Joan de la Creu; i el núvol de no-saber, a Nicolas de Cusa. Jesús, a la paràbola del sembrador en dissabte, a la del blat i el jull, i a la del fill pròdig, fa convergir actituds “oposades”. 5. En relació a  riqueses, desviaments contra natura, i condemnes espirituals, haguts en institucions religioses.                                                                                                                                                                                                                            * (F. Martinez Marzoa: “ Historia de la filosofia Antigua” ed. Akal).